divendres, 13 de febrer del 2015

un capítol curtet...

M’hi acosto a poc a poc.
Ella va fent zaping per les càmeres de seguretat, segurament buscant-me.
Recolzada sobre la seva cadira dic.
-Crec que no em trobaràs pas.-
Sobreseltada es gira.
Es una noia aproximadament d’uns 25 anys. Té els cabells tallats just per sota les orelles, i porta uns auriculars amb un micròfon incrustrat que té col·locat a la mida de la boca.
-Fantàstic!- Sento que diuen darrera meu m’entres algú aplaudeix.
Em giro.
Hi ha un senyor més o menys d’uns 50 anys, al costat hi ha en Jordi.
-Jordi, crec que m deus na explicació. l’Abril no està desentrenada!-
En Jordi fa un rebuf que em sorprèn.
El senyor se m’acosta i em para la mà perquè li estrenyi.
-Em dic Josep Manel, i sóc el general del departament de la CIA.-
Jo no li dono la mà. I començo a caminar per la sala.
-Perquè m’eu cridat?- Dic m’entre agafo una jaqueta que està penjada en un penjador i me la provo.
-Que tal si passem al meu despatx?-
-No, ho parlem aquí o no hi ha tracte de res.-
El general sospira.
Se que no només sóc coneguda per les meves missions, sinó també per el meu caràcter de superioritat. Un caràcter que havia estat obligada a oblidar i que havia trobat a faltar.
-D’acord. Volem que ens ajudis amb una missió, i si després volguessis, que t’unissis a la CIA.-
-Una missió… - dic m’entre torno a deixar la jaqueta al seu lloc i em giro. -Quin tipus de missió?-
-Crec que t’interesserà. Hauràs d’anar amb un grup de delinquents molt famós. Et sona ETA?-
Em paro en sec. Si volia que m’unís a la missió ha donat just en el clau. A ETA hi ha el meu germà gran.
-Hauries d’anar amb ells i rescatar a uns presos de la CIA que tenen d’es de fa un any.-
-Quan es fa?- Pregunto ara deixant de banda el meu caràcter i ensenyant el meu punt més dèbil.
-Tant bon punt estiguès tot preparat.-
-Si accepto em garanteixes que l’FBI no sabrà res?-
-Si.-
M’acosto cap a ell i el miro als ulls.
Em torna a parar la mà.
-Acceptes?-
I aquest cop si que li encaixo la mà.

Fa dos dies que vaig cada dia al cuartell de la CIA volen atacar ETA la setmana que ve, rescatar als seus presoners i si és possible agafar-ne algun d’ells per després fer xantatge.
Fare la missió amb en Jordi, per lu vist és el millor de la CIA. I he descobert que a la CIA hi ha molts nois i noies de la meva edat que són agents.
L’últim cop que vaig veure en Jordi va ser fa dos dies, amb el general.

Unaltre capítol més :)

I ja que no hi ha tornada enrrera, os ho explicaré tot.
El meu nom és Abril Canyell Pericot, i sóc agent secret de la FBI.
Si, una noia tant jove com jo ja hi pot ser. Els meus pares també hi treballen. És per això que es passen la vida a fora. Ells són “legals” no és que jo sigui il·legal, es clar. Només es que van acusar a l’FBI d’explotació ifantil.
Tu creus que és normal?
Només perquè m’emviaven a llocs perillosos.
Més ven dit als llocs divertits.
No és el meu problema si era bona agent.
Però bueno, la qüestió és que m’han “despedit” temporalment, fins que faci els 18. Llavors, podre tornar. Però fins que no arribi aquest moment m’haig de comportar i fer les mateixes coses que una noia de la meva edat faria.
Com per exemple anar a l’institut.
Os estareu preguntant com és que sóc tant famosa.
Dons es que sóc la primera noia, que amb tres anys ja sabia desconnectar una bomba, amb sis ja sabia conduir un cotxe (tot i que no arribava als pedals) entre moltes altres coses.
Vaig sortir als diaris molts cops, i al principi a la gent no li feia gaire res. Era una nena prodigi, que m’entrenava l’FBI.
Les coses es varen començar a complicar quan vaig fer la meva primera missió. Als 12 anys.
Era una cosa fàcil.
Havia de descobrir qui era el famós violador i assassí que estava aterrant als pares i a les noies d’entre 9 i 20 anys.
Va ser bufar i fer ampolles, em va segrestar de seguida, un cop vaig ser a casa seva vaig manipular la porta, i vaig fer sortir a totes les noies que hi havia. Després vaig trucar a l’FBI.
Tot i que va arribar una mica tard, i vaig haver d’immobilitzar aquell home.
En aquest moment ja van haver-hi queixes. Però l’FBI no va ser obligat a despedir-me fins que vaig fer la missió amb els jihadistes.

-Ei! Abril!- Em crida en Max.
Jo reacciono.
-Com, Que?-
Ell em somriu.
-Sóc de la CIA, i el meu veritable nom és Jordi.-
-De la CIA? Dic aixecant-me de cop i posant-me en guardia.
-Si. No ets la única noia prodigi, saps?-
-Que fas aquí. Perquè t’han enviat?-
Ell somriu burleta.
-Per reclutar-te. Diuen que ets molt bona… tot i que jo no veig que ho siguis tant. Ni has sospitat que podria ser de la CIA.-
-En teoria ningú m’havia de seguir.- Dic creuant-me de braços.
-Bueno, jo ja he acavat la meva missio. La CIA et vol veure i vol parlar amb tu.- M’allarga una targeta negre. -Ves aquesta direcció, avui a les 12 de la nit.-
I se’n va.

No em puc creure que un agent de la CIA hagi estat a casa meva. Sort que els meus pares no hi són, perquè sinó em matarien.
Com pot ser que no me’n hagi adonat?
En Max… vull dir en Jordi ja es veia molt sospitós… i jo com una tonta.
Em falta pràctica.
M’he relaxat massa.
Es per culpa de l’FBI.

Perquè em deu voler veure la CIA? No tinc cap intenció d’anar-hi. Són els primers enemics que té l’FBI.
Però… en Jordi m’ha dit que em volien reclutar. I si pugues tornar a anar a missions?
Ni parlar-ne. No hi puc anar.
Encara que la meva passió sigui anar altre vegada amb l’uniforme d’agent.
No hi pensis més. No hi vaig.

I després d’aquesta discusió amb mi mateixa, m’obligo a deixar de pensar-hi.
Però quan falten 15 minuts per les 12 altre vegada em ve a la memòria les estones que passava fent d’agent.
I sense saber gaire que faig em vesteixo i surto de casa per la finestra.
En menys de 20 minuts ja soc al lloc on m’han citat. Però no hi ha ningú.
Em recolzo sobre una paret que queda mig a les fosques i penso.
Si no hi ha ningú esperant-me es que em volen posar a prova. O pot ser ha sigut una simple broma de’n Jordi. Però no pot ser. Sinó no sabria tot el que sap.

Si es pensen que sóc tonta s’han equivocat de persona.
La vella Abril ha tornat amb totes les seves forces. Ja es poden preperar.

Escolto atentament. No se sent res… un moment! Si aguditzo una mica l’oïda puc sentir un lleu pitar, just a la meva dreta. M’estan gravant.
Somric. La CIA està aquí.