3

-UAU! T’han dit que tens una casa espectacular?-

Jo m’encongeixo d’espatlles.

-La veritat es que no.-

-Dons la gent deu estar cega!-

-La veritat es que ningú mai havia vingut a casa meva.-

-No? I per que?-

-Tu perquè creus? Perquè no saben la meva adreça. I parlant de això… tu com l’has aconseguit?-

-Àtoms! Saps que m’encanta aquest llibre?-

Em quedo parada. Perquè esquiva la pregunta? I com recoi pot ser que li agradi aquesta merda de llibre?

-Per la teva cara dedueixo que no t’està agradant… La veritat es que és difícil d’entendre. Tot i que no tothom té la capacitat mental per llegir-lo. No creus?-

Un altre cop sense saber que dir.

Perquè em parla de la meva capacitat mental?

-D’acoord, ja callo.- Diu m’entres torna a deixar el llibre tal com l’ha trobat.

Llavors, sense dir res més corre fins el llit i s’hi tira al damunt.

-Començem?-

Aquest noi em tornarà boja.

-Si, però diga’m. Com has arribat fins aquí?-

-T’he seguit.-

-Clar, per això ha arribat tant de pressa.-

Bufo uns cabells que m’han caigut al front.

Em puc relaxar.

Em tiro sobre el puf.

-En serio t’ho has cregut?- Em diu m’entre s’aixeca del llit i se m’acosta al puf.

-Si m’he cregut que?-

-Que t’he seguit.-

Ara torno a estar alerta.

Al final deixo caure el cap al puf i sospiro.

No em deixa de mirar.

-Perquè ha de ser tant difícil tenir una conversa amb tu? Perquè no dius el que penses i ja està?-

Ell somriu.

-Tu ets igual.-

-Que? Jo no sóc igual. Amb mi es pot parlar normal.-

-Això no és veritat, per exemple, amb mi mai has volgut parlar.-

-Això és perquè tu tampoc vols parlar mai amb mi!-

-Bueno, però que me’n dius de les altres noies? Per exemple amb la Maria.-

-Ella és insuportable. No voldria dirigir-li la paraula ni que fossim les úniques persones en tot el planeta.-

-I la professora de català? Quina excusa em diràs ara? Es veu d’una hora lluny que li agradaria que parlessis amb ella, ni que fos un somriure.-

Jo torno a sospirar. No m’agrada parlar de mi.

-I tu perque vols fer el treball amb mi?-

-Perquè ets la més llesta de la classe…-

-No és veritat, diga-m’ho.-

Ell em fa un somriure misteriós.

-No t’ho dire pas!-

-Però això no és just. No se res de tu!-

-I que se jo de tu?-

-Saps on visc!-

-D’acord, d’acord. Tu guanyes. Fem un joc. Jo responc una pregunta, si tu me’n respons una altre.-

M’ho penso. No seria pas el primer cop que jugaria en un joc del mateix estil. I els altres cops no han acabat gaire bé. Al final decideixo acceptar, la veritat és que no tinc gaires ganes de fer el treball.

-D’acord.-

S’asseu al puf de davant.

-Perquè ets tant poc sociable?-

-... La veritat és que no m’agrada gaire parlar amb la gent… menys amb gent com la Maria. Ara tu: Realment, com has aconseguit la meva adreça?-

-Vaig que al final no t’ho has cregut no? Dons és que tinc bastants contactes. Tens amics?-

-Dons si. De fet tinc un grup d’amics. Com et pot agradar tant fer Català, i totes aquestes coses?-

-Se’m donen bé. El teu veritable nom és Abril Colomer, o el veritable nom és Abril Canyell Pericot?-

Em quedo petrificada. D’on ha tret aquest nom? I com ha sapigut que sóc jo?

Estic perduda. Hauré de tornar a sortir a la llum, i dubto molt que em puguin tornar a amagar.


Després d'aquest capítol tinc dues continuacións:
La que tira més a fantasía (vampirs, momies...)
i la que continua tocant de peus a terra.
Quina preferiu??