dimarts, 16 de desembre del 2014

3

-UAU! T’han dit que tens una casa espectacular?-
Jo m’encongeixo d’espatlles.
-La veritat es que no.-
-Dons la gent deu estar cega!-
-La veritat es que ningú mai havia vingut a casa meva.-
-No? I per que?-
-Tu perquè creus? Perquè no saben la meva adreça. I parlant de això… tu com l’has aconseguit?-
-Àtoms! Saps que m’encanta aquest llibre?-
Em quedo parada. Perquè esquiva la pregunta? I com recoi pot ser que li agradi aquesta merda de llibre?
-Per la teva cara dedueixo que no t’està agradant… La veritat es que és difícil d’entendre. Tot i que no tothom té la capacitat mental per llegir-lo. No creus?-
Un altre cop sense saber que dir.
Perquè em parla de la meva capacitat mental?
-D’acoord, ja callo.- Diu m’entres torna a deixar el llibre tal com l’ha trobat.
Llavors, sense dir res més corre fins el llit i s’hi tira al damunt.
-Començem?-
Aquest noi em tornarà boja.
-Si, però diga’m. Com has arribat fins aquí?-
-T’he seguit.-
-Clar, per això ha arribat tant de pressa.-
Bufo uns cabells que m’han caigut al front.
Em puc relaxar.
Em tiro sobre el puf.
-En serio t’ho has cregut?- Em diu m’entre s’aixeca del llit i se m’acosta al puf.
-Si m’he cregut que?-
-Que t’he seguit.-
Ara torno a estar alerta.
Al final deixo caure el cap al puf i sospiro.
No em deixa de mirar.
-Perquè ha de ser tant difícil tenir una conversa amb tu? Perquè no dius el que penses i ja està?-
Ell somriu.
-Tu ets igual.-
-Que? Jo no sóc igual. Amb mi es pot parlar normal.-
-Això no és veritat, per exemple, amb mi mai has volgut parlar.-
-Això és perquè tu tampoc vols parlar mai amb mi!-
-Bueno, però que me’n dius de les altres noies? Per exemple amb la Maria.-
-Ella és insuportable. No voldria dirigir-li la paraula ni que fossim les úniques persones en tot el planeta.-
-I la professora de català? Quina excusa em diràs ara? Es veu d’una hora lluny que li agradaria que parlessis amb ella, ni que fos un somriure.-
Jo torno a sospirar. No m’agrada parlar de mi.
-I tu perque vols fer el treball amb mi?-
-Perquè ets la més llesta de la classe…-
-No és veritat, diga-m’ho.-
Ell em fa un somriure misteriós.
-No t’ho dire pas!-
-Però això no és just. No se res de tu!-
-I que se jo de tu?-
-Saps on visc!-
-D’acord, d’acord. Tu guanyes. Fem un joc. Jo responc una pregunta, si tu me’n respons una altre.-
M’ho penso. No seria pas el primer cop que jugaria en un joc del mateix estil. I els altres cops no han acabat gaire bé. Al final decideixo acceptar, la veritat és que no tinc gaires ganes de fer el treball.
-D’acord.-
S’asseu al puf de davant.
-Perquè ets tant poc sociable?-
-... La veritat és que no m’agrada gaire parlar amb la gent… menys amb gent com la Maria. Ara tu: Realment, com has aconseguit la meva adreça?-
-Vaig que al final no t’ho has cregut no? Dons és que tinc bastants contactes. Tens amics?-
-Dons si. De fet tinc un grup d’amics. Com et pot agradar tant fer Català, i totes aquestes coses?-
-Se’m donen bé. El teu veritable nom és Abril Colomer, o el veritable nom és Abril Canyell Pericot?-
Em quedo petrificada. D’on ha tret aquest nom? I com ha sapigut que sóc jo?
Estic perduda. Hauré de tornar a sortir a la llum, i dubto molt que em puguin tornar a amagar.


Després d'aquest capítol tinc dues continuacións:
La que tira més a fantasía (vampirs, momies...)
i la que continua tocant de peus a terra.
Quina preferiu??



dimarts, 2 de desembre del 2014

2

Arribo a casa, com de costum em treuen l’abric, les sabates i m’ofereixen berenar, aigua, suc…
I com de costum jo ho nego tot, i em dirigeixo a la meva habitació.
M’enfonso al puf i agafo el llibre que tinc començat. Àtoms.
No tinc temps de llegir ni mitja frase que toquen a la meva porta. Increïble, no es pot estar tranquil ni tant sols a la teva habitació.
-Endavant!-
-Senyoreta Colomer, té visita.-
-De qui?-
-De un noi, diu que va a l’escola amb vostè.-
A l’escola? Però si ningú sap on visc!
La curiositat pot més que jo.
-Digueu-li que ara el rebre. Poseu-lo còmode i ateneu-lo a la sala. Ara baixo.-
El majordom fa una petita reverència amb el cap i tanca la porta.

M’alliso una mica la roba. No se per que estic nerviósa.
Pot ser només es tracta de la Maria o d’una d’aquestes idiotes que han trobat la meva adreça al meu expedient.

Però quan baixo a la sala em sorprèn trobar-me amb en Max.
-Max!-
-Abril!- Diu ell aixecant-se i deixant el suc de poma sobre la taula.
-Que fas aquí?-
-He pensat que voldries començar a fer el treball d’història de l’art.-
-El treball d’art?-
-Si, el que ens van posar ahir, és per d’aquí un mes, però com que és gaire bé tota la nota, he pensat que el voldries fer bé.-
-Si, es clar. Però… no sabia que havia de ser en parelles.-
-Dons si, i com que normalment sempre et quedes sense parella…-
Sospiro.
-D’acord, el farem junts.-
Somriu.
-Vine, segueix-me anirem a la meva habitació a buscar informació.-

1

-... William Shakespeare, massa bó per ser veritat. D’acord, dons començarem. El primer serà… que tal el noi nou? Max, tens els deures fets?-

-Si profe!-
En Max s’aixeca i es col·loca just davant de la classe.
-La meva poesia, com totes les vostres és d’amor…

Deixo d’escoltar. No se perquè ens fan fer aquestes estúpides poesies, són pitjors que les redaccións.
En Max, al noi nou sembla que li encanti fer poesia i redaccións, ven al contrari que a la resta de la classe, que es dedica a enviar notetes o desconnectar com jo.
Jo… la agent secreta, més ven dit a la infiltrada.
Ningú sap qui sóc, ni tant sols la mateixa directora. Però és que si es sabes que estic aquí no em deixarien en pau. La noia especial, la noia més coneguda de aquests temps, i en canvi no saben ni quina cara tinc.
Bufo uns cabells que m’han caigut sobre la cara. En Max ja està a punt d’acabar, i em tocarà a mi. Estic segura perquè la professora fa estona que no em deixa de mirar.
I en efecte.
-Molt bé Max, ara que us sembla si passa la senyoreta Colomer?-
Colomer, el meu cognom fals.
-Clar.-
M’aixeco i arrastro els peus com si estiguessin lligats amb plom.
-La meva poesia es igual que la vostra.
...
Quan acavo de llegir el meu poema, com de costum la professora es queda callada, després diu:
-Fantàstic, m’encanta és espactacular…-
Jo m’assec i faig veure que escolto la resta de poemes dels meus companys.
Per sort ja és l’última hora, i quan sona el timbre tots sortim de la classe contents de que aquesta setmana ja s’hagi acabat.
-Abril! espera’m.-
Em giro i veig a la Maria que corre darrera meu.
-Que vols?- Responc jo amb mala gana.
-Que vull jo i la resta de nois i noies de l’institut? Volem:
primer que siguis més sociable, i després que ens diguis d’una punyatera vegada on collons vius, i qui són els teus pares.-
-Ha si? I per que “collons” us ho hauria de dir?-
-Perquè vens i te’n vas en limusina? Perquè cada dia vens amb roba diferent i de marca? Perquè en el teu expedien no consta res de tot això…-
-Heu mirat el meu expedient?-
-Si, però es que, com que tu mai ens dius res… Només volíem saber alguna cosa més de tu…- Una pitada ens interromp.
-Ho sento, la MEVA limusina ha arribat, perquè no te’n vas a fer l’imbècil a un altre lloc?-
Em giro i me’n vaig.

Odio a la Maria.

Odio aquest institut.

Odio les limusines.

Odio els diners.

Odio la fama.

Hola :D

Hola :)
Soc unaltre pirada a Catalunya, i aquest és el meu segon blog.
Espero que us agradi tant o més que l'altre