divendres, 13 de febrer del 2015

un capítol curtet...

M’hi acosto a poc a poc.
Ella va fent zaping per les càmeres de seguretat, segurament buscant-me.
Recolzada sobre la seva cadira dic.
-Crec que no em trobaràs pas.-
Sobreseltada es gira.
Es una noia aproximadament d’uns 25 anys. Té els cabells tallats just per sota les orelles, i porta uns auriculars amb un micròfon incrustrat que té col·locat a la mida de la boca.
-Fantàstic!- Sento que diuen darrera meu m’entres algú aplaudeix.
Em giro.
Hi ha un senyor més o menys d’uns 50 anys, al costat hi ha en Jordi.
-Jordi, crec que m deus na explicació. l’Abril no està desentrenada!-
En Jordi fa un rebuf que em sorprèn.
El senyor se m’acosta i em para la mà perquè li estrenyi.
-Em dic Josep Manel, i sóc el general del departament de la CIA.-
Jo no li dono la mà. I començo a caminar per la sala.
-Perquè m’eu cridat?- Dic m’entre agafo una jaqueta que està penjada en un penjador i me la provo.
-Que tal si passem al meu despatx?-
-No, ho parlem aquí o no hi ha tracte de res.-
El general sospira.
Se que no només sóc coneguda per les meves missions, sinó també per el meu caràcter de superioritat. Un caràcter que havia estat obligada a oblidar i que havia trobat a faltar.
-D’acord. Volem que ens ajudis amb una missió, i si després volguessis, que t’unissis a la CIA.-
-Una missió… - dic m’entre torno a deixar la jaqueta al seu lloc i em giro. -Quin tipus de missió?-
-Crec que t’interesserà. Hauràs d’anar amb un grup de delinquents molt famós. Et sona ETA?-
Em paro en sec. Si volia que m’unís a la missió ha donat just en el clau. A ETA hi ha el meu germà gran.
-Hauries d’anar amb ells i rescatar a uns presos de la CIA que tenen d’es de fa un any.-
-Quan es fa?- Pregunto ara deixant de banda el meu caràcter i ensenyant el meu punt més dèbil.
-Tant bon punt estiguès tot preparat.-
-Si accepto em garanteixes que l’FBI no sabrà res?-
-Si.-
M’acosto cap a ell i el miro als ulls.
Em torna a parar la mà.
-Acceptes?-
I aquest cop si que li encaixo la mà.

Fa dos dies que vaig cada dia al cuartell de la CIA volen atacar ETA la setmana que ve, rescatar als seus presoners i si és possible agafar-ne algun d’ells per després fer xantatge.
Fare la missió amb en Jordi, per lu vist és el millor de la CIA. I he descobert que a la CIA hi ha molts nois i noies de la meva edat que són agents.
L’últim cop que vaig veure en Jordi va ser fa dos dies, amb el general.

Unaltre capítol més :)

I ja que no hi ha tornada enrrera, os ho explicaré tot.
El meu nom és Abril Canyell Pericot, i sóc agent secret de la FBI.
Si, una noia tant jove com jo ja hi pot ser. Els meus pares també hi treballen. És per això que es passen la vida a fora. Ells són “legals” no és que jo sigui il·legal, es clar. Només es que van acusar a l’FBI d’explotació ifantil.
Tu creus que és normal?
Només perquè m’emviaven a llocs perillosos.
Més ven dit als llocs divertits.
No és el meu problema si era bona agent.
Però bueno, la qüestió és que m’han “despedit” temporalment, fins que faci els 18. Llavors, podre tornar. Però fins que no arribi aquest moment m’haig de comportar i fer les mateixes coses que una noia de la meva edat faria.
Com per exemple anar a l’institut.
Os estareu preguntant com és que sóc tant famosa.
Dons es que sóc la primera noia, que amb tres anys ja sabia desconnectar una bomba, amb sis ja sabia conduir un cotxe (tot i que no arribava als pedals) entre moltes altres coses.
Vaig sortir als diaris molts cops, i al principi a la gent no li feia gaire res. Era una nena prodigi, que m’entrenava l’FBI.
Les coses es varen començar a complicar quan vaig fer la meva primera missió. Als 12 anys.
Era una cosa fàcil.
Havia de descobrir qui era el famós violador i assassí que estava aterrant als pares i a les noies d’entre 9 i 20 anys.
Va ser bufar i fer ampolles, em va segrestar de seguida, un cop vaig ser a casa seva vaig manipular la porta, i vaig fer sortir a totes les noies que hi havia. Després vaig trucar a l’FBI.
Tot i que va arribar una mica tard, i vaig haver d’immobilitzar aquell home.
En aquest moment ja van haver-hi queixes. Però l’FBI no va ser obligat a despedir-me fins que vaig fer la missió amb els jihadistes.

-Ei! Abril!- Em crida en Max.
Jo reacciono.
-Com, Que?-
Ell em somriu.
-Sóc de la CIA, i el meu veritable nom és Jordi.-
-De la CIA? Dic aixecant-me de cop i posant-me en guardia.
-Si. No ets la única noia prodigi, saps?-
-Que fas aquí. Perquè t’han enviat?-
Ell somriu burleta.
-Per reclutar-te. Diuen que ets molt bona… tot i que jo no veig que ho siguis tant. Ni has sospitat que podria ser de la CIA.-
-En teoria ningú m’havia de seguir.- Dic creuant-me de braços.
-Bueno, jo ja he acavat la meva missio. La CIA et vol veure i vol parlar amb tu.- M’allarga una targeta negre. -Ves aquesta direcció, avui a les 12 de la nit.-
I se’n va.

No em puc creure que un agent de la CIA hagi estat a casa meva. Sort que els meus pares no hi són, perquè sinó em matarien.
Com pot ser que no me’n hagi adonat?
En Max… vull dir en Jordi ja es veia molt sospitós… i jo com una tonta.
Em falta pràctica.
M’he relaxat massa.
Es per culpa de l’FBI.

Perquè em deu voler veure la CIA? No tinc cap intenció d’anar-hi. Són els primers enemics que té l’FBI.
Però… en Jordi m’ha dit que em volien reclutar. I si pugues tornar a anar a missions?
Ni parlar-ne. No hi puc anar.
Encara que la meva passió sigui anar altre vegada amb l’uniforme d’agent.
No hi pensis més. No hi vaig.

I després d’aquesta discusió amb mi mateixa, m’obligo a deixar de pensar-hi.
Però quan falten 15 minuts per les 12 altre vegada em ve a la memòria les estones que passava fent d’agent.
I sense saber gaire que faig em vesteixo i surto de casa per la finestra.
En menys de 20 minuts ja soc al lloc on m’han citat. Però no hi ha ningú.
Em recolzo sobre una paret que queda mig a les fosques i penso.
Si no hi ha ningú esperant-me es que em volen posar a prova. O pot ser ha sigut una simple broma de’n Jordi. Però no pot ser. Sinó no sabria tot el que sap.

Si es pensen que sóc tonta s’han equivocat de persona.
La vella Abril ha tornat amb totes les seves forces. Ja es poden preperar.

Escolto atentament. No se sent res… un moment! Si aguditzo una mica l’oïda puc sentir un lleu pitar, just a la meva dreta. M’estan gravant.
Somric. La CIA està aquí.

dimarts, 16 de desembre del 2014

3

-UAU! T’han dit que tens una casa espectacular?-
Jo m’encongeixo d’espatlles.
-La veritat es que no.-
-Dons la gent deu estar cega!-
-La veritat es que ningú mai havia vingut a casa meva.-
-No? I per que?-
-Tu perquè creus? Perquè no saben la meva adreça. I parlant de això… tu com l’has aconseguit?-
-Àtoms! Saps que m’encanta aquest llibre?-
Em quedo parada. Perquè esquiva la pregunta? I com recoi pot ser que li agradi aquesta merda de llibre?
-Per la teva cara dedueixo que no t’està agradant… La veritat es que és difícil d’entendre. Tot i que no tothom té la capacitat mental per llegir-lo. No creus?-
Un altre cop sense saber que dir.
Perquè em parla de la meva capacitat mental?
-D’acoord, ja callo.- Diu m’entres torna a deixar el llibre tal com l’ha trobat.
Llavors, sense dir res més corre fins el llit i s’hi tira al damunt.
-Començem?-
Aquest noi em tornarà boja.
-Si, però diga’m. Com has arribat fins aquí?-
-T’he seguit.-
-Clar, per això ha arribat tant de pressa.-
Bufo uns cabells que m’han caigut al front.
Em puc relaxar.
Em tiro sobre el puf.
-En serio t’ho has cregut?- Em diu m’entre s’aixeca del llit i se m’acosta al puf.
-Si m’he cregut que?-
-Que t’he seguit.-
Ara torno a estar alerta.
Al final deixo caure el cap al puf i sospiro.
No em deixa de mirar.
-Perquè ha de ser tant difícil tenir una conversa amb tu? Perquè no dius el que penses i ja està?-
Ell somriu.
-Tu ets igual.-
-Que? Jo no sóc igual. Amb mi es pot parlar normal.-
-Això no és veritat, per exemple, amb mi mai has volgut parlar.-
-Això és perquè tu tampoc vols parlar mai amb mi!-
-Bueno, però que me’n dius de les altres noies? Per exemple amb la Maria.-
-Ella és insuportable. No voldria dirigir-li la paraula ni que fossim les úniques persones en tot el planeta.-
-I la professora de català? Quina excusa em diràs ara? Es veu d’una hora lluny que li agradaria que parlessis amb ella, ni que fos un somriure.-
Jo torno a sospirar. No m’agrada parlar de mi.
-I tu perque vols fer el treball amb mi?-
-Perquè ets la més llesta de la classe…-
-No és veritat, diga-m’ho.-
Ell em fa un somriure misteriós.
-No t’ho dire pas!-
-Però això no és just. No se res de tu!-
-I que se jo de tu?-
-Saps on visc!-
-D’acord, d’acord. Tu guanyes. Fem un joc. Jo responc una pregunta, si tu me’n respons una altre.-
M’ho penso. No seria pas el primer cop que jugaria en un joc del mateix estil. I els altres cops no han acabat gaire bé. Al final decideixo acceptar, la veritat és que no tinc gaires ganes de fer el treball.
-D’acord.-
S’asseu al puf de davant.
-Perquè ets tant poc sociable?-
-... La veritat és que no m’agrada gaire parlar amb la gent… menys amb gent com la Maria. Ara tu: Realment, com has aconseguit la meva adreça?-
-Vaig que al final no t’ho has cregut no? Dons és que tinc bastants contactes. Tens amics?-
-Dons si. De fet tinc un grup d’amics. Com et pot agradar tant fer Català, i totes aquestes coses?-
-Se’m donen bé. El teu veritable nom és Abril Colomer, o el veritable nom és Abril Canyell Pericot?-
Em quedo petrificada. D’on ha tret aquest nom? I com ha sapigut que sóc jo?
Estic perduda. Hauré de tornar a sortir a la llum, i dubto molt que em puguin tornar a amagar.


Després d'aquest capítol tinc dues continuacións:
La que tira més a fantasía (vampirs, momies...)
i la que continua tocant de peus a terra.
Quina preferiu??



dimarts, 2 de desembre del 2014

2

Arribo a casa, com de costum em treuen l’abric, les sabates i m’ofereixen berenar, aigua, suc…
I com de costum jo ho nego tot, i em dirigeixo a la meva habitació.
M’enfonso al puf i agafo el llibre que tinc començat. Àtoms.
No tinc temps de llegir ni mitja frase que toquen a la meva porta. Increïble, no es pot estar tranquil ni tant sols a la teva habitació.
-Endavant!-
-Senyoreta Colomer, té visita.-
-De qui?-
-De un noi, diu que va a l’escola amb vostè.-
A l’escola? Però si ningú sap on visc!
La curiositat pot més que jo.
-Digueu-li que ara el rebre. Poseu-lo còmode i ateneu-lo a la sala. Ara baixo.-
El majordom fa una petita reverència amb el cap i tanca la porta.

M’alliso una mica la roba. No se per que estic nerviósa.
Pot ser només es tracta de la Maria o d’una d’aquestes idiotes que han trobat la meva adreça al meu expedient.

Però quan baixo a la sala em sorprèn trobar-me amb en Max.
-Max!-
-Abril!- Diu ell aixecant-se i deixant el suc de poma sobre la taula.
-Que fas aquí?-
-He pensat que voldries començar a fer el treball d’història de l’art.-
-El treball d’art?-
-Si, el que ens van posar ahir, és per d’aquí un mes, però com que és gaire bé tota la nota, he pensat que el voldries fer bé.-
-Si, es clar. Però… no sabia que havia de ser en parelles.-
-Dons si, i com que normalment sempre et quedes sense parella…-
Sospiro.
-D’acord, el farem junts.-
Somriu.
-Vine, segueix-me anirem a la meva habitació a buscar informació.-

1

-... William Shakespeare, massa bó per ser veritat. D’acord, dons començarem. El primer serà… que tal el noi nou? Max, tens els deures fets?-

-Si profe!-
En Max s’aixeca i es col·loca just davant de la classe.
-La meva poesia, com totes les vostres és d’amor…

Deixo d’escoltar. No se perquè ens fan fer aquestes estúpides poesies, són pitjors que les redaccións.
En Max, al noi nou sembla que li encanti fer poesia i redaccións, ven al contrari que a la resta de la classe, que es dedica a enviar notetes o desconnectar com jo.
Jo… la agent secreta, més ven dit a la infiltrada.
Ningú sap qui sóc, ni tant sols la mateixa directora. Però és que si es sabes que estic aquí no em deixarien en pau. La noia especial, la noia més coneguda de aquests temps, i en canvi no saben ni quina cara tinc.
Bufo uns cabells que m’han caigut sobre la cara. En Max ja està a punt d’acabar, i em tocarà a mi. Estic segura perquè la professora fa estona que no em deixa de mirar.
I en efecte.
-Molt bé Max, ara que us sembla si passa la senyoreta Colomer?-
Colomer, el meu cognom fals.
-Clar.-
M’aixeco i arrastro els peus com si estiguessin lligats amb plom.
-La meva poesia es igual que la vostra.
...
Quan acavo de llegir el meu poema, com de costum la professora es queda callada, després diu:
-Fantàstic, m’encanta és espactacular…-
Jo m’assec i faig veure que escolto la resta de poemes dels meus companys.
Per sort ja és l’última hora, i quan sona el timbre tots sortim de la classe contents de que aquesta setmana ja s’hagi acabat.
-Abril! espera’m.-
Em giro i veig a la Maria que corre darrera meu.
-Que vols?- Responc jo amb mala gana.
-Que vull jo i la resta de nois i noies de l’institut? Volem:
primer que siguis més sociable, i després que ens diguis d’una punyatera vegada on collons vius, i qui són els teus pares.-
-Ha si? I per que “collons” us ho hauria de dir?-
-Perquè vens i te’n vas en limusina? Perquè cada dia vens amb roba diferent i de marca? Perquè en el teu expedien no consta res de tot això…-
-Heu mirat el meu expedient?-
-Si, però es que, com que tu mai ens dius res… Només volíem saber alguna cosa més de tu…- Una pitada ens interromp.
-Ho sento, la MEVA limusina ha arribat, perquè no te’n vas a fer l’imbècil a un altre lloc?-
Em giro i me’n vaig.

Odio a la Maria.

Odio aquest institut.

Odio les limusines.

Odio els diners.

Odio la fama.

Hola :D

Hola :)
Soc unaltre pirada a Catalunya, i aquest és el meu segon blog.
Espero que us agradi tant o més que l'altre